A principi dels anys setanta un jove i exitós Nino Bravo popularitzava la seua particular oda a la llibertat. “Libre” es convertia d’aquesta manera en tot un himne generacional, en un símptoma del que estava per vindre en una Espanya que demanava canvis radicals i urgents. Tal vegada contagiats per aquest esperit renovador, un grup de joves de Carcaixent fundaren en 1973 una nova falla, que portaria l’alegria als carrers d’un poble on la dictadura franquista ja agonitzava. Així, de la mà del jovent de la penya la Gàvia i d’alguns membres de la del Niu, naixia la falla El Jardí de l’Alegria, que insuflaria a les tradicionals falles de Carcaixent aquells vents de canvi que ja començaven a plenar tots els racons de la societat espanyola. Des de llavors, han passat quaranta anys i, encara que són moltes les coses que han canviat i millorat, malauradament són moltes altres les que romanen perennes al pas del temps, les fluctuacions del qual retornen al present lamentables episodis que ja creiem oblidats i superats.
La de 1973 era una societat a cavall entre l’ortodòxia rància del franquisme i la modernitat que es respirava més enllà dels Pirineus. Precisament, aquell va ser l’any de l’estrena de la controvertida pel·lícula “El último Tango en París”, que la censura franquista va prohibir per tal de salvaguardar el decoro públic i que sols uns pocs afortunats (més bé intrèpids) tingueren l’oportunitat de vore endinsant-se en territori francés, a Perpignan. A casa nostra, però Alfredo Landa i Paco Martínez Soria ja s’encarregaven de mostrar a les seues pel·lícules les moltes virtuts de les turistes sueques que, gràcies al oberturisme dels anys seixanta impulsat pel jove ministre Fraga Iribarne, començaren a arribar a les costes espanyoles en massa. Les seues pel·lícules es convertirien en el fidel reflex de la lluita de dos mons antagònics: el de l’Espanya de poble profund, tradicional i del “macho” ibèric estereotipats magníficament per aquests grans actors, per una banda, i el de les llibertats i el progrés social provinent de fora de les nostres fronteres.
Carcaixent –amb uns 19.000 habitants en 1973– també hi era testimoni d’aquestes tensions històriques. El seu alcalde franquista, Julián Crespo Fallos, representava com ningú la tradició tarongera i agrícola del poble, ja que era un dels exportadors de cítrics més importants de la zona. No obstant això, el comerç de la taronja ja començava a estar ferida de mort, en part per la competència deslleial dels exportadors de cítrics del Marroc, en part pels insuportables aranzels imposats per la jove Comunitat Econòmica Europea. Això obligà al bressol de la taronja a buscar en el sector industrial una nova eixida econòmica més acord als nous temps.
Qui va ser capaç, però d’adaptar-se a la perfecció a aquestos nous temps és la música. Els cants a la llibertat i a l’amor es convertien en els protagonistes dels “guateques” tan populars entre el jovent de l’època. Hi havia qui preferia les cançons d’amor per a ballar en parella com “Amor, amar” de Camilo Sesto o “Eres tú” de Mocedades, que ens va representar en el Festival d’Eurovisió en 1973 aconseguint una memorable segona posició. Altres, preferien de més polítiques i reivindicatives, com els himnes “l’Estaca” de Lluis Llach, “Al Vent” de Raimon o la ja esmentada “Libre” de Nino Bravo, que moriria en un tràgic accident de cotxe en abril de 1973. Tot i això sense oblidar els ritmes frenètics de Las Grecas, Formula V i la seua “Eva Maria”, Demis Roussos, Barry White o Micky. Mil i una canços que es convertirien en baluard de les ànsies de canvi i renovació de tota una generació.
Però no tots els canvis serien bons. Mentre Espanya eixia de la seua particular dictadura, Chile entrava en el seu propi infern de la mà d’Augusto Pinochet i el seu sagnant colp d’estat en 1973. A més, en octubre d’aquest mateix any, una llunyana i –en principi aliena– guerra al Pròxim Orient entre Israel i Egipte-Siria, coneguda com la Guerra de Yom Kipur, desencadenaria una crisi mundial com a conseqüència de l’augment del preu del petroli. Aquesta decisió dels països de la OPEP dilapidaria de la nit al matí el període de bonança econòmica de la dècada anterior i ens abocaria a una crisi econòmica que marcaria els anys setanta i bona part de la Transició espanyola. En aquest sentit, l’augment de l’atur i de la inflació obligaria a moltes persones a emigrar a països com Alemania, que des de la segona meitat dels anys seixanta –i al crit de “Vente a Alemania, Pepe” de Landa– s’havia convertit en un important focus d’emigració espanyola.
Acàs no ens resulta familiar tot açò últim? És cert allò de que la història sempre es repeteix i que, en quaranta anys, sembla que poques coses hagen canviat. Al menys en el pla econòmic on, per desgràcia, preval la crisi com un càncer incurable. Però ens oblidem d’un component essencial que ho canviaria i ha canviat tot a partir de 1975: la Democràcia, amb les seues imperfeccions, però Democràcia al cap i a la fi. Perquè tan sols amb ella, com cantaria Nino Bravo, poguérem “saber lo que es el fin la libertad”.
